Joseph Losey

Joseph Losey és l’objecte d’un dels cicles del BFI. No conec gaire extensament el seu treball, tan sols tenia un molt bon record de The Servant i una visió més recent, per DVD, de The Go-Between, film que m’havia agradat de jove. Aquest dies, he tornat a veure King and Country i he vist per primera vegada The assassination of Trotsky.
King and Country explica la història d’un jove voluntari a la primera guerra mundial, que un dia decideix que en té prou, poc després de rebre la notícia de la infidelitat de la seva dona, i decideix tornar a peu a casa seva. No arriba gaire lluny i és sotmès a un consell sumaríssim que acaba amb la seva execució. La pel•lícula és bàsicament l’escenificació del judici (un judici paral•lel dels soldats a una rata fa de contrapunt, que al mateix Losey reconegué com a fallit). La primera guerra mundial ha tingut una presència cinematogràfica petita comparada amb la segona, cosa que probablement no s’escau a la importància de l’esdeveniment (Patocka explicà molt bé, perquè aquesta guerra significava el moment clau de l’existència històrica europea). Losey va realitzar el seu treball assumint que no podia competir amb les pel•lícules més recordades com All quiet in the western front o Paths of Glory; de fet, King and Country, és un film pensat primerament per la televisió i que una mica per casualitat acabà a les pantalles cinematogràfiques. La guerra com a tal mai no surt al film, només sentim les explosions des de les trinxeres. Es nota, però que el material de base difícilment donava per a un llargmetratge i jo crec que si el film mereix ésser recordat a hores d’ara és pels seus protagonistes: Tom Courtenay, com l’infeliç soldat i Dick Bogarde com l’oficial encarregat de la seva defensa. En tot cas, il•lustra bé la tesi mantinguda llavors pels alts comandaments de què els afusellaments de soldats aixecaven n la moral de la tropa (recordo una vegada veient Paths of Glory que uns alumnes, de concepcions ingènuament dretanes i militaristes consideraven increïble i inverosímil, l’afusellament dels soldats acusats de covardia)
The assassination of Trotsky m’ha semblat una pel•lícula no gaire reeixida. No crec que el guió fos gran cosa i aquí el treballs dels actors no té la vàlua del film anterior. Richard Burton, fa un Trotsky, simplement correcte i Alain Delon, no em sembla gaire convincent com Ramon Mercader, aquest gran català universal. Potser, és que els films de Losey, al capdavall,valen el que val el guió (tots els més recordats tenen guió de Harold Pinter) o que Losey, simpatitzant del Partit Comunista quan això significava ser stalinista, no va acabar de trobar el punt de vista adient per a una història que podria donar molt de si des d’un punt de vista dramàtic. Qui tingui interès a la qüestió farà millor en veure el documental de Rioño.

Senyals dels temps

A l’entrada del metro de Picadilly agafo un exemplar de l’Evening Standard que als vespres és distribuït gratuïtament, quan apareix al migdia val 50 penics. La portada està dedicada a la mort d’una nena de sis anys per la grip porcina, suposadament sense cap altra problema de salut. Un altre notícia però em crida l’atenció: l’estimació que aproximadament un miler de advocats perdran la seva feina abans del cap d’any per l’opció, cada cop presa per més empreses, de contractar els serveis jurídics de companyies d’advocats Hindús. Mentre un advocat anglès, en el pitjor dels casos, cobra £2500 mensuals, un hindú té un bon sou quan rep £550. Una de les empreses que ha pres aquesta opció és Rio Tinto i de fet hi ha 16.700 advocats menys que l’any passat treballant al Regne Unit. És un signe revelador del poc futur que possiblement tenen les classes mitjanes d’Europa o en general, simplement Europa.

Craftmanship

Evidentment un bon artesà, és algú que pren cura del ser d’una manera directa. Com res del que escriu Plató, els exemples socràtics no són innocents. Això és que li dona rellevància al concepte de Craftmanship de Sennet

Solucions plausibles

Luis Buñuel deia que l’afirmació més assenyada que havia sentit a la seva vida provenia d’un frare, quan aquest li expressà la seva convicció en què: el mundo iría mucho mejor si todo el mundo dedicara una cuarto de hora por las mañanas a rezar a San José. Personalment, crec que el mon aniria prou millor només amb que els pedagogos, teòrics de l’educació i bestioles similars dediquessin un temps, posem cada setmana, a llegir Aristòtil. Dic, crec perquè no ho sé ben cert. Fent memòria també he conegut experts aristotèlics més aviat poca-soltes

Final de curs

Darrera sessió de Claustre i de Consell Escolar del curs finalització, per tant, del meu treball públic com a secretari. Sensació de buidor i d’una intensa amargor; sento haver-me quedat a mig camí, com absolutament tot el que he fet a la meva vida, la manera més absurda i cansada de perdre el temps, o dit altrament, de perdre-ho tot.

North by Northwest

Aquest any s’esdevé el cinquantè aniversari de North by Northwest i amb aquest motiu el BFi projecta una còpia nova. A l’entrevista amb Truffaut, Hitchcock parlà llargament sobre el film i insistí una idea que definia el propòsit que l’anima a fer el film: resoldre problemes d’espai manipulant el temps cinematogràfic i a l’inversa. La fórmula és explícita i del tot afortunada: una aproximació suficient per gaudir del film és la merament formal, el seu joc amb el muntatge, concretament. De fet, entenc que advertir-nos d’aquesta intenció, és el propòsit dels extraordinaris títols de crèdit del film (Saul Bass) on des d’un disseny purament geomètric es van formant els gratacels de New York, els seus carrers reflectits als vidres dels efidicis i finalment la gernació de cotxes i persones que omple aquests carrers. A més, North by Northwest és una comèdia i possiblement la millor comèdia d’Hitchcock (i això és dir de quasi tota la seva filmografia, segurament només The Wrong Man i Vertigo podrien constituir una excepció i en el darrer tampoc completament). Això no és casualitat, sinó que és el gènere que més es podia escaure a l’experimentació lúdica feta per Sir Alfred. El film en el seu moment tingué un bon èxit comercial però cap crític se’l prengué seriosament, decebuts per la inversemblança de la trama que, segons un dels més brillants, feia el film involuntàriament còmic. Probablement és d’un dels films que més es devia divertir fent. Certament, no és un fonament tan bo per la disquisició metafísica com el seu film precedent Vertigo, que en canvi no fou cap èxit des del punt de vista monetari, però hi ha també una mirada àcida i escèptica sobre la inseguretat de les relacions humanes. Fou el darrer film amb Cary Grant, fet sense dubte relacionat amb l’edat de l’actor de Bristol, més de 55 anys quan feu el film, però també potser pel fet que segurament ja no podia fer res de millor amb aquest actor. Cal dir però que la seva presència és brillant no només pel seu carisma sinó pels seus excel•lents acompanyants: una Eve Marie Saint, fent un paper completament allunyat del seu registre habitual i un James Mason, habilitat per competir amb el protagonista, tant en elegància com en cinisme.

El crepuscle dels Deus

Dissabte vaig veure a un petit teatre de Londres anomenat Courtyard theatre, al barri d’Hackney, una representació de l’obra Twilight of the Gods, una escenificació d’un diàleg entre Nietzsche i el fantasma de Wagner, tres dies després l’atac que el portà a la reclusió en un asil psiquiàtric de Torí, i abans de caure a l’estat catatònic on es mantingué els deu darrers anys de la seva existència. L’autor Julian Doyle ha treballat fonamentalment al mon del cinema. Alguns l’han definit com el setè Pyton, ja que va col•laborar amb el famós grup en moltes ocasions.. De fet, fou el responsable de muntatge de Brazil, Brian’s life i the Meaning of Life i se’l pot veure a Monty Pyton and the Holy Grail on és l’ultima cara que veiem, ja que interpreta el policia que posa la ma sobre l’objectiu cloent la pel•lícula. La funció està dedicada als Monty Pyton, que li han permès guanyar els diners per tenir els temps de preparar l’obra.
Hi tres actors a l’escenari: el que representa Nietzsche, un altre representant el fantasma de Wagner, que apareix poc després i una actriu que de vegades representa la monja que assisteix Nietzsche i d’altres vegades el fantasma de Cosima. No he llegit, com faig normalment, el text de l’obra però la meva impressió mentre la veia és que Julian Doyle havia fet un bon treball de recerca a les obres de Nietzsche, ja que quasi tota la part del seu diàleg prové directament de les obres de l’autor de l’Així parlà Zarathustra. La visita del fantasma no és de cortesia, allò que cerca és la seva redempció (no cal explicar el final perquè potser algun dia es representarà). La seva recerca permet repassar la trajectòria i la confrontació d’aquestes dues figures que suposen un punt final, tant a la història de la música com a la història de la filosofia. Allò que òbviament més em podia interessar a priori era la representació del personatge de Nietzsche, encarnat per l’actor Jud Charlton, que ens lliure un Nietzsche del tot plausible, lúcid, humà i extremadament fràgil. L’obra pren segurament partit pel filòsof en comptes del músic, cosa que ja m’està bé perquè sento com a molt més propera la figura del darrer defensor contemporani de la virtut que no pas la del músic que d’una primera adscripció a l’anarquisme passa al més abjecte dels nacionalismes.

Comunicació

Seguint amb el que parlavem ahir, l’Avui d’avui té un flaire especialment putrefacte i el paper de “mamporrero” li ha tocat avui a en Vicent Sanchis, el qual l’ha executat amb la convicció que caracteritza l’empresa. Cerco altres horitzons més acollidors i llegeixo l’entrada del 5 de juliol del quadern gris. Hi ha una esplèndida evocació de la penya de l’Ateneu de Barcelona. Penso que en els darrers mesos molt poques vegades he tingut una oportunitat de xerrar de manera gratuïta amb la gent (és a dir descomptant les estructures socials de reclusió: família i feina) i ni de bon tros, soc la persona més solitària que conec. Tot plegat no fora massa important sí no fos que em van dir que vivíem a l’era de la comunicació. El text de Pla em porta a un autor ben diferent, Marvin Harris i el seus textos sobre Antropologia. Una de les seves idees bàsiques, que apareix a més d’un dels seus llibres, és l’obsessió del Poder per desarticular els espais de reunió públiques, de vegades els mateixos poders que retòricament defensen la llibertat de reunió. La culminació d’aquest procés la veia en la televisió. Evidentment, com que aquest llibres ja tenen uns anys no podia preveure estris com el IPOD o l’ordinador personal que són un decisiu pas més enllà en aquesta direcció.

Aprovació de la LEC

Com que sovint he fet constar el meu escepticisme envers els continguts de la premsa en general, i de la catalana en particular, em sembla de justícia comentar que per una vegada s’ha dit la veritat. Em refereixo a l’aprovació de la LEC i els comentaris fets per gent com Jordi Barbeta, qui escrigué que la llei era un triomf del parlament i els partits envers els professors. És una afirmació del tot exacta. La qüestió és quina mena de país és un país que pren com a enemics, precisament, els professors!. Tot i que tampoc cal indignar-se, potser en el fons aquest és un senyal d’aquesta aspiració tan curiosa del nostre establishment político-cultural, la normalització. En tot cas queda clar que la culpa és d’uns professors que són massa espanyols (de moment, pertanyem a un cos estatal) i que ha fet fracassar la reforma, pel seu tarannà reaccionari. Afortunadament la sociovergència amb els mariatxis d’Esquerra els posarà en el seu lloc. El tema no està del tot acabat, perquè hi ha algunes qüestions estrictament laborals que permetran un recurs d’inconstitucionalitat amb moltes possibilitats d’èxit, però, com moltes coses que s’han anat fent, el pas que suposa la llei en consolidar el trencament del país, serà segurament irremeiable.

Pasión tranquila

En una recent i breu estada a Barcelona vaig ensopegar, mentre tafanejava per Laie, amb un llibre de Felipe Martinez Marzoa, dedicat a Hume. No ho comento gaire, però ja fa un temps que tracto d’escriure un llibre sobre Hume que ara està del tot en via morta. Això m’esperonà a adquirir el llibre, junt amb el clar bon record que tinc de les classes d’aquest autor a la Universitat de Barcelona, un dels tres o quatre professors les classes dels quals no eren una pèrdua de temps. Marzoa parla molt poc a la seva història de la Filosofia de Hume, de fet, en una sola pàgina liquida tot l’empirisme britànic. Potser no era del tot un judici sobre la irrellevància de l’autor escocès, però és clar que aquest nou llibre desmenteix del tot aquesta possibilitat, un fet que és d’agrair, ja que, en molts moments han predominat lectures de Hume que han tendit a la seva banalització (l’excepció més clara és el Husserl de la crisi de les ciències europees, un llibre sospito amb pocs lectors a hores d’ara). Marzoa és taxatiu a la conclusió del llibre: Hume no sols és un autor fonamental a la Filosofia amb majúscules sinó que és l’exemplar més reeixit de la vinculació possible entre les nocions d’il•lustració i Filosofia (per davant de Kant, que és un il•lustrat que fa Filosofia)
Pràcticament em vaig empassar la totalitat del llibre en el temps que el meu avió va trigar en arribar de Barcelona a Luton, cosa que significa que l’interès causat pel llibre fou real, però també que difícilment puc aspirar a fer una ressenya digna del llibre. M’acontentaré amb unes petites indicacions. Marzoa centra la seva lectura des de la distinció entre impressió i idea, per ell, la irreductibilitat de la idea a la impressió, expressa la impossibilitat d’una aprehensió plena de la facticitat i el centrament del discurs cognoscitiu a la idea és el lloc on s’expressa la modernitat de la filosofia de Hume, entenent que la modernitat per Marzoa és quelcom expressat a la filosofia cartesiana, tot seguint Heidegger en concret al Descartes de las Regulae ad directionem enginii. (una aproximació a Descartes certament discutible i que jo no compartiria) Des d’aquí es desenvolupa una lectura que certament no vol entrar en el joc de la reflexió històrica sinó que vol enfrontar-se a la cosa mateixa, que seria la tasca de la filosofia, però que en el cas de Marzoa és indestriable del seu propi treball d’enfrontament a la lectura dels autors filosòficcs. En aquest sentit, la lectura del llibre més que ajudar a entendre Hume ens ajuda sobretot a entendre Marzoa, però això no és cap novetat a l’obra d’aquest autor que en aquest sentit tampoc ha enganyat mai ningú. En el cas de Hume, Marzoa assoleix quelcom valuós. Crec, potser m’equivoco però diria que no, que al llibre no surt la paraula empirista., és a dir, s’ofereix una lectura de Hume no neo-kantiana (cosa que l’empirisme modern anglo-saxò mai no ha estat capaç de produir) i només això ja li donaria sentit al llibre. La part final és la que m’ha resultat més suggeridora amb el seu tractament de l’escepticisme humeà en termes de la sola possibilitat de compareixença de l`´u-tot i també el capítol dedicat a la filosofia de la religió, element fonamental de la filosofia de Hume, perquè és allí on es discuteixen i contrapesen les possibilitats referents a l’ú-tot, en el diàleg més platònic de tots els que s’han produït després de la mort de Plató.

Katyn

S’ha estrenat fa poc als cines de Londres, Katyn la pel•lícula de Wadja sobre la famosa matança de gairebé tota l’oficialitat polonesa a la segona Guerra Mundial. No havia vist pel•lícules de Wadja des de feia molt anys i no en tenia un record precís ni fiable. La pel•lícula em va semblar que tenia un interès cinematogràficament limitat o si més no, no es corresponia del tot amb els meus gustos; jo crec que al cine els plans massa propers s’han de dosificar molt, però, en qualsevol cas, hi havia motius extracinematogràfics que justificaven sobradament el meu interès. Allò més valuós del film és que no es centra només a l’assassinat massiu, sinó que reflecteix també les conseqüències i el dilema als que s’enfrontaren els familiars de les víctimes. En aquest sentit la història més significativa és la de les dues germanes d’un pilot que mantenen activitats del tot contraposades: mentre una pensa que la seva vida només té sentit com a testimoni de la infàmia patida pel seu germà, significativament ven el seus cabells a una actriu amb el cap afaitat que ha de fer el paper d’Antigona, la segon pensa que tot esforç serà debades, ja que no sols la resurrecció del germà és impossible, sinó també la resurrecció de Polònia, un pronòstic que evidentment es mostrà com a cert, almenys, a l’eternitat que equival a una vida humana

Filosofia de la història per a un país petit

Llegint les aportacions dels intel•lectuals orgànics i pseudo-orgànics que escriuen a Catalunya em sembla que el tret definitori no és la pregonada, des de que varem començar a parlar de postmodernitat, desaparició de la filosofia de la història. A tot arreu hi és d’una manera poderosa, tot i que implícita, allò curiós és que la història ha quedat reduïda, a quasi tots els casos, a Biografia.

Abstenció i lucidesa

Els diaris catalans ja han ajornat fins les properes eleccions el debat sobre l’abstenció i potser per això val la pena dir alguna cosa. La meva composició de situació és la següent: l’abstenció és el resultat del creuament entre una insatisfacció clara sobre el present i una oferta en el fons monolíticament conservadora. La insatisfacció sobre el present té arrels a una bona colla de problemes que ens amenacen, que ni els polítics ni la societat semblen capaços d’afrontar, i també en el fet que les expectatives generades per la religió del progrés i pels anys de creixement eren molt altes i segurament infundades. Pel que fa a l’oferta dels partits, un mantra d’una certa intel•lectualitat és la de la superació del conceptes de dreta i esquerra. Certament les diferències entre l’esquerra i la dreta no en són grans enlloc. Però allò significatiu és que els elements ideològics centrals per mobilitzar l’electorat, el progressisme d’esquerres i el nacionalisme, són essencialment conservadors. El primer perquè l’única idea de fons a hores d’ara es redueix a allò de en tiempos de tribulacion no hacer mudanza, el segon perquè consisteix en la reivindicació d’un país que no ha existit i que segurament no va existir mai. Tot plegat una oferta ben pobre que seria més efectiva si hom li donés la importància que realment té (la política catalana i espanyola està sobredimensionada) i si hom assumís d’una manera humil la lucidesa mostrada per un senyor com Toni Blair (del qual, certament no en soc un seguidor) a unes declaracions recents:

We had ten years of record growth when I was primer minister. I have unfortunately, come to conclussion that it was luck.

Little big horn

L’esdeveniment històric més evocador que ha tingut lloc un 25 de juny, des d’un punt de vista diguem-ne universal, és la batalla de Little Big Horn, la més gran victòria obtinguda pels nadius americans enfront d’un exercit dels Estats Units. Com que no soc historiador no donaré els detalls històrics de la batalla que suposà el final pel Tinent Coronel George A.Custer, sinó que prefereixo parlar de la memòria cinematografiada de l’esdeveniment. La primera pel•lícula que vaig veure sobre el tema fou Custer of the West (Robert Siodmak, 1967). Era molt petit i potser era la seva estrena. No recordo res més que vagament la visió del federals envoltats pels indis fent un cercle per resistir, tot i que potser aquesta imatge vingui directament d’una de les caixes de Comansi que em portaven els reis. En tot cas, Siodmak i l’Oest fan una combinació estranya i si tinc temps lliure segurament ho aprofitaré millor veient The Killers.
Tinc més clar records de dues versions contraposades. A llitle bing Man(Arthur Penn, 1970), Custer és un personatge egocèntric, racista i un xic retardat interpretat per l’actor de comèdia Richard Mulligan. És un film molt típic de la seva època que es deixava veure molt bé. El contrapunt absolut és They died with their boots on (Raoul Walsh,1941). Aquí el paper de Custer és interpretat per Errrol Flynn i Custer és com sempre era Errol Flynn. Fonamentalment a la pel•lícula Flynn és un defensor dels indis que va a la batalla final conscient del seu destí i per protegir els indis i l’honor de l’exèrcit americà. Malgrat el caràcter delirant del guió, el film té les virtuts característiques del cine del seu autor, és a dir, una vivacitat narrativa incomparable.
Potser el millor film és un on no es presenten els fets més que de manera indirecta. A Fort Apache, el coronel Thursday, interpretat per Henry Fonda, és clarament una personificació del personatge històric de Custer. El film de Ford adopta una perspectiva molt més crítica. Thursday menysprea els indis i només està preocupat a la seva promoció personal, tot i que certament no és el bufó ridícul descrit per Penn. La pel•lícula és simultàniament una crítica contra l’establishment militar i una celebració de l’heroisme dels soldats corrents, dels voluntaris que constituïen el gruix de les tropes. Al capdavall, la pel•lícula ha quedat associada a la guerra del Vietnam, ja que fou la favorita dels soldats americans; especialment el moment en què el personatge de Wayne replica a Thursday quan afirma que els apatxes que ha vist li semblen ben poca cosa, que sí els ha vist, llavors no són apatxes. Tot fent aquest blog me n’adono que fa temps que no l’he vista i segurament això em donà una bona idea per acabar aquesta diada. M’hauré de conformar però amb veure la versió original i no podré sentir la pseudollengua india inventada pels dobladors a l’espanyol, per tal d’amagar el fet que Wayne amb els apatxes parlava en castellà.

Una celebració d'Orwell

Els Trafalgar studios ofereixen tot aquest mes un homenatge a George Orwell. Vaig fer-hi cap ahir, en una celebració una mica incongruent de la revetlla que, com és habitual, va passar desapercebuda a aquestes terres. La representació consta de dues parts, a la primera un actor escenifica un monòleg on es resum la novel•la coming up for air. La segona part es divideix en tres moments: primer un actor escenifica un relat breu, shooting an Elephant, després un actor diferent un altre relat breu, l’anomenat a hanging, finalment aquest dos actors escenifiquen el diàleg entre O’Brien i Winston Smith al final de 1984, quan aquest darrer és interrogat al ministeri de l’amor.
Coming up for air és la novel•la escrita per Orwell, durant la seva estada al Marroc, la que reflecteix el diari que ara es publica a Internet. Menys coneguda que altres novel•les, vaig trobar-la una magnifica peça literària. L’obra és molt fàcil de teatralitzar perquè no reflecteix cap acció, sinó els pensaments del seu protagonista, George Bowling un agent d’assegurances de 45 anys, entrat en carns, posseïdor d’una nova dentadura postissa i d’uns ingressos entre 5 i 10 lliures a la setmana. Òbviament, el monòleg ajustat a una hora ha de centrar-se només en els aspectes essencials del discurs de Bowling: l’expressió del seu fàstic i del cansament que l’inspira pel mon que l’envolta. Il•lusòriament, Bowling pensa que sí no una sortida, sí una possibilitat de prendre aire, està en tornar ni que sigui per una setmana al poble on passà la seva infantesa, Lower Binfield. Però, com tots sabem, els viatges al passat i els retorns a casa mai no surten bé. Hi ha moltes coses admirables a aquesta petita novel•la: la perspicàcia d’Orwell reflectint l’ambient prebèl•lic de l’Anglaterra del 1939, la seva subtil percepció de la precarietat i l’angoixa de la vida de la classe mitjana-baixa (sobre la que els pobres tenen un clar avantatge: no tenir la por de caure a la pobresa), el bon ús que fa de la línia introspectiva que havia estat començada a desenvolupar per Joyce i un subtil sentit de l’humor que anima tota la narració, com per exemple, la confessió del desig irrealitzat d’assassinar la seva dóna. Un desig no dut a terme pel seu convenciment a l’efectivitat de la policia i pel fet que quan algú mor, el primer sospitós sempre és el cònjuge, cosa reveladora dels veritables pensaments de la gent sobre el matrimoni. Hal Cruttendden és l’actor encarregat de dir el monòleg i em sembla que només cal dir que no vaig trigar ni dos minuts a veure que tenia al meu davant George Bowling
Les dues narracions tenen lloc a Birmania i són records personals de quan Eric Blair fou policia colonial. A Hanging és una descripció d’una execució que fa palesa la brutalitat inherent a aquesta mena d’actes, però jo prefereixo amb molt l’altre text: una narració breu i efectiva on es deixen paleses les contradiccions del colonialisme i s’apunta una intel•ligent reflexió sobre quins són els motius últims de la nostra accions. Jo diria que és un relat imprescindible, com a mínim, per tots els que considerin Moby Dick com a un capítol essencial de la literatura universal. M'agradiria vencer la meva mandra i traduir-la un dia d'aquests
El fragment triat de 1984 és un moment essencial de l’obra del seu autor perquè hi apareixen idees que des de la lectura dels seus assaigs hem de considerar com a centrals: fonamentalment la consideració del poder com a una finalitat en si mateixa, allò que ell identificava amb l’ensenyança de Maquiavel. Els actors estaven ajustats i expressaven bé la tensió desplegada al text (per exemple, la resposta d’O’Brien a Smith quan aquest li demana si el gran germà existeix realment com existeix ell: “ets tu qui no existeix”)