Some came running

Some came running és el títol central del cicle dedicat a Frank Sinatra en el NFT. El títol respon a una cita evangèlica on es descriu l’estat d’un hom esperitat que es presentà enfront de Crist. La pel·lícula explica la història de Dave Hirsch, interpretat per Sinatra, un veterà de guerra, escriptor sense èxit, que torna a la seva ciutat natal on precisament no l’espera la família d’un germà gran que no el tractà gaire bé i on es relaciona amb una sèrie de personatges: un jugador alcohòlic amb el que estableix una amistat i una associació, Dean Martin, una professora de literatura admiradora dels seus llibres però incapaç d’acceptar una vida diferent a la seva i una noia, molt a prop de ser una meuca, que el segueix des de Chicago interpretada per Shirley McLaine. En aquest cas no puc parlar de descobriment, perquè feia molts anys que he vist aquesta pel·lícula l’he revist sovint i sempre l’he apreciada molt. Aquest cop no ha estat l’excepció. La figura del veterà que torna a casa és una de les figures claus del cine americà d’aquella època, suposo perquè és perfectament vàlida per descriure la descomposició de moltes de les formes de vida tradicional que estaven gestant-se. Des d’aquest punt de vista, l’experiència del que retorna no té res d’extraordinari sinó que és un mirall per tots els espectadors allunyant-se sempre de casa tot i sense moure’s. Dave Hirsch és escriptor i no filòsof, però tot allò que li esdevé a la pel·lícula em recordà molt poderosament la història del filòsof per excel·lència: Sòcrates. El dia de la presentació del llibre homenatge a Jordi Sales vaig seure al costat del Gregorio Luri i varem comentar com allò que defineix la figura de Sòcrates és el seu caràcter de constant i perpetu desplaçat. Sòcrates no encaixa, no té un lloc a la polis. L’experiència d’Hirsch a la pel·lícula és també la d’aquest desplaçament. Mentre tots els altres personatges accepten i es defineixen des del seu lloc i la seva posició social, tant el germà amb aspiracions polítiques com el jugador “viciós”, el personatge de Sinatra no es redueix mai a un rol i acaba així constituint un factor d’inestabilitat: la seva existència qüestiona un ordre que no per acceptat és menys aparent, superficial, artificial. El melodrama fou als cinquanta potser el gènere que millor va saber reflectir la societat americana i els mals dels que estava morint com , per exemple, els mostrats a la pel·lícula: la doble moral fundada a la repressió sexual i el classisme. Això era el nucli del films de Sirk i el d’aquesta pel·lícula de Minelli. Tot i que m’agrada Sirk no tinc cap dubte però en afirmar que el millor moment del gènere, un dels millors moments des del meu punt de vista del cine americà dels cinquanta és el moment en què Shirley Mclaine li explicà a Sinatra que hom pot estimar algú sense entendre’l, una escena on els dos intèrprets estan extraordinaris. De fet, una dels grans atractius del films són els seus actors. En primer lloc, els intèrprets masculins entre els que no cal oblidar Arthur Kennedy, un actor de primera línia que mai estigué malament. Dean Martin feu una de les seves primeres interpretacions dramàtiques i resultà del tot convincent en un paper que de fet expressava molt bé el seu tarannà personal. Sinatra feu una de les seves combinacions més característiques de duresa, sensibilitat, vulnerabilitat i inquietud, però sense cap mena de dubte l’estrella del film és McLaine, una actriu que ha estat moltes vegades molt bé però que mai va estar millor fent un paper el de Ginny, que comença essent episòdic i que acaba sent el centre de la pel·lícula (de fet, és finalment des del personatge de Ginny des d’on acaba tenint sentit la referència cristològica) El director fou Vicente Minelli un dels autors més originals del seu temps. Formalment, la pel·lícula és ben interessant, especialment per l’intent de Minelli de convertir el color en un element expressiu, defugint el caràcter merament ornamental que havia tingut fins llavors. La resolució final, al parc d’atraccions, és el millor exemple i també és especialment reeixida la planificació de l’última escena de la pel·lícula.

problemes educatius a Gran Bretanya

La BBC ahir informava sobre l’estat de l’educació britànica i com passa sovint en aquests casos les notícies tornaven a ser ben pessimistes: malgrat l’augment de la inversió desenvolupada pels governs de Blair i Brown els resultats fa molts anys que no milloren i la quarta part dels nens que acaben el període d’escolarització obligatòria són analfabets funcionals. El resultat em va cridar l’atenció perquè durant tots els anys de govern de Convergència els defensors de la reforma educativa atribuïen tota la successió de catàstrofes a la manca d’inversió, generant així un dogma del tot inqüestionable. En tot cas això no és nou perquè l’informe PISA ja havia mostrat que la correlació no existeix. Com cada cop és més habitual subtilment s’apuntava com a causa de l’estancament, la immigració. Els immigrants a tot arreu estan exercint la funció de bec expiatori, però probablement també aquí hi ha molt a discutir. Durant mols períodes l’escola dels Estats Units, per exemple, ha funcionat raonablement bé, malgrat tenir una composició social i ètnica molt complexa i no poder gaudir dels avançaments de les ciències de l’educació dels darrers 40 anys. Una mirada al que passa a les aules és més reveladora. El testimoni de la Cristina sobre és que s’esdevé a les aules d’infantil, ella hi treballa a un col·legi del barri és molt clar. La concepció anglesa és malaltissament burocràtica, i els temps emprat en omplir paperassa pràcticament impedeix donar classe. D’altra banda, com a Catalunya, el sistema britànic és igualitari. És a dir, evita per exemple ensenyar els nens a llegir mentre tot el grup no sigui capaç de fer-ho, cosa que significa potser esperar dos anys, fent diversos entreteniments fins que el moment oportú arribi (i mai no acaba d’arribar bé). Jo, personalment, no tinc consciència que haver après a llegir als quatre anys em causés masses traumes irreparables, pel contrari, era una pràctica que no feia nosa en aquella època en que les hores eren tan llargues. De fet, una de les curiositats és que hi ha un bon nombre de nens que no escriuen anglès però si escriuen àrab après a l’escola islàmica on van, només, els dissabtes al matí.

le plaisir

Beneït sigui Max Ophuls! Vaig tornar a veure un dels seus antics films, La plaisir, rodat al 1952 sobre una selecció de contes de Guy de Maupassant i va servir per refermar-me a la meva convicció de què l’austríac és potser la més oblidada i menystinguda de les grans figures de la cinematografia mundial, segurament amb Hitchcock i Welles el que millor entengué al seu temps les possibilitats de l’art cinematogràfic. Condició de possibilitat de la Nouvelle vague, cap dels seus membres fou però capaç mai de fer films tan joiosos, plaents i fecunds. Com pràcticament quasi totes les seves pel·lícules le plaisir està ambientada a l’Europa anterior a la primera guerra mundial, és a dir, quan encara a la civilització europea hi podia quedar algun vestigi d’innocència. Revindicació d’una noció de plaer gens afectada de cap mena de mecanicisme, un plaer redemptor des del seu elitisme, és difícil pensar una millor adequació de forma i contingut especialment quan Ophuls utilitza el seu recurs expressiu fonamental: la mobilitat de la càmera. Especialment memorable són els travellings entorn del bordell del poblet de Normandia, un lloc que només ens es mostrat des de fora a traves de les seves finestres entreobertes, subratllant amb elegància i un punt de crueltat la limitació de ser només espectadors.

Barcelona a la BBC

Per primera vegada des de que soc aquí Barcelona és objecte d’un reportatge de tres minuts a l’informatiu de la BBC. Com és d’esperar el tema no és ni Montilla, ni Mas, ni Carod, ni Guardiola ni cap altre dels nostres herois locals, sinó la sequera. Els anglesos van poder veure les imatges dels vaixells transportant aigua, varem veure una ecologista local exigint que l’administració assumeixi les seves responsabilitats i imatges del pantà de Sau, amb el poble novament emergit de les aigües. En general, el comentarista expressava perplexitat pel fet que una ciutat teòricament a l’avantguarda d’Europa en molts aspectes pogués patir una situació tan precària. Tot i que hom hagi parlat neuroticament d’una campanya mediàtica contra Catalunya, crec que la notícia s’entén més en clau intern perquè aquí la inquietud per qüestions com la de l’escalfament global és molt real, a diferència del nostre país on en general només ha estat una ocasió de fer retòrica, amb els resultats que tots coneixem

racionalitat

Escrivíem fa més o menys vint anys entorn de la contraposició entre l’ésser històric de l’home i l’ésser racional. L’operació de dubte de la primera meditació és el moment en què el segon es defineix en contraposició al primer. Això és un fet no només a la realitat del text cartesià sinó possiblement a la vida dels que cerquen alguna cosa així com aclarir-se. Com passa sovint, les possibilitats de valoració són contradictòries. Hom pot assumir-ho en un sentit paulí, fora el cas de Descartes i optar per la via épica-agonística, no vull utilitzar aquests termes en cap sentit pejoratiu, també hom pot considerar que aquesta operació equival sempre a una mena d’auto-amputació, el camí transitat pel nietzschianisme. Aquesta fou l’opció majoritària al segle anterior, des d’on ens hem fet, la raó per la qual el radicalisme cartesià ha quedat condemnat a un anacronisme extravagant.

haapy-go-lucky

Happy-go-lucky és el títol del darrer film estrenat per Mike Leigh a les pantalles britàniques. No tenia gaire notícies del treball d’aquest autor que vaig descobrir gràcies a una projecció televisiva de Vera Drake, el seu film anterior. No tinc molt present si mentre vivia a Barcelona es van projectar alguns dels seus films. Potser sí i no me’n vaig adonar. La meva impressió és que fora del Regne Unit és una figura menys coneguda per exemple que la de Ken Loach, un altre autor que d’entrada pot servir de referència ja que tots dos es mouen en una zona de pressupost baix, gairebé artesanal. Pel meu gust el cine de Leigh és molt més subtil, més interessat formalment i tot que en principi menys radical políticament, segurament no menys compromès. Happy-go-lucky no explica tant una història com presenta un personatge, el d’una professora de primària, veïna de l’est de Londres, amb una actitud envers la vida marcada per una actitud militantment alegre i d’un refús potser menys frívol del que aparentment sembla a les convencions de la via establerta i adulta. No havent gaire més fil que la presentació d’aquest personatge entorn del qual gira tota l’acció i que està present a totes les escenes és fàcil suposar que la interpretació de la protagonista és un dels elements fonamentals i de fet la interpretació de Sally Hawkins és perfecta, tot i que em va impressionar especialment el treball de Eddie Marsan, també present a Vera Drake, que fa el paper de l’antagonista de Poppy, com es fa dir la noia, un instructor d’autoescola inclinat al ressentiment i la misantropia. Com em va passar amb el film anterior, em sembla que la pel·lícula a més del valors cinematogràfics, dels qual no està gens mancada, té un interès profundament filosòfic com a punt de partida per a reflexionar sobre allò que una vegada vaig defensar com valor, en la mesura que podem utilitzar aquesta paraula sense que se’ns caigui la cara de vergonya, moral fonamental: l’alegria. Si vaig descriure a la protagonista de l’anterior film com una encarnació plausible d’un cert ideal de santedat, aquí en podríem fer una consideració molt semblant tot i que certament això no implica que el personatge no tingui les seves parts d’ombra, fet que la narració de Leigh no ens amaga gens.

problemes pels restaurants asiàtics

Fa setmanes que comento amb la Cristina cada cop que anem al supermercat una pujada evident del preu dels aliments. La pujada del preu dels aliments és molt alta i de fet alguns titulars avui corroboraven que aquesta impressió no és subjectiva apuntant un increment d’un 20% als darrers mesos. Ignoro si a Barcelona passa el mateix però sembla evident que la temuda crisi alimentària s’ha de fer més palesa en aquesta ciutat on quasi tot és importat. La poca força present de la lliura, reculant des de fa mesos envers l’euro és clar que tampoc no ajuda. Tot això pot començar a tenir com a primera conseqüència una palesa situació de crisis en un dels tipus d’establiments més típicament londinencs: els restaurants asiàtics. Molts estan començant a témer que aviat no els hi quadraran els números. El primer i immediat problema està relacionat amb l’arròs que no tan sols ha doblat el seu preu darrerament sinó que de vegades resulta difícil de trobar perquè els restauradors, pel que pugui passar, estan ampliant els seus stocks. El segon problema està relacionat amb les noves mesures d’immigració previstes pel govern de Brown, les quals tendeixen a restringir l’entrada de la força laboral no qualificada, de la qual aquests restaurants depenen totalment (un cuiner tampoc es considera com a força laboral qualificada). Per ara, les perspectives són magres però seria una pena que realment comencessin a tancar aquesta mena d’establiments que en poc temps han inventat una cuina pels anglesos i amb el chicken tika massala han plantejat una alternativa al fish and chips.

España reinventada

España reinventada és el llibre de Balfour i Quiroga del que vaig parlar fa uns mesos i que finalment he acabat fa poc de llegir a la seva versió castellana. M’interessava molt copsar el punt de vista de Balfour sobre la qüestió, un home presumiblement sense prejudicis i amb un vast coneixement de la història moderna. D’entrada comença distingint cinc enfocament entorn de la noció de nació: la primordialista, la perennalista, l’etnosimbolista, la modernista i la post-modernista. La seva aposta és pel paradigma modernista que considera les nacions com construccions polítiques modernes utilitzades per les élites i inserides en el procés de modernització. Des d’aquest punt de vista la qüestió és que resulta defectiu o simplement diferent a l’experiència política espanyola que condueix a una nacionalització de les masses molt feble, a una estructura política afectada per una certa esquizofrènia entre unes tendències administratives molt centralistes i una pràctica política del tot localista i finalment l’emergència d’unes entitats nacionals en un cert sentit alternatives (només en un cert sentit perquè la reforma de l’estat espanyol és al capdavall l’objectiu fonamental d’un partit com la lliga). Un procés del tot comú als altres països europeus amb una estructura política d’una certa tradició, no més heterogenis que l’espanyol, tot i que, aquesta és potser la diferència fonamental, amb un Imperi utilitzable com a eina d’unificació nacional. Aquesta qüestió es tractada al segon capítol del llibre, mentre que el tercer capítol explica les discussions entorn del concepte de nació espanyola suscitades en el moment de redacció de la constitució. És interessant remarcar com des del seu punt de vista el preàmbul de la constitució no s’ajusta gens a les concepcions del que emfatitzen la centralitat dels ciutadans en contraposició a visions comunitaristes o nacionalistes (perifèriques): l’autora de la constitució és una nació espanyola entesa com una realitat preexistent als seus ciutadans; una herència del pensament d’Ortega, pel qual “la nación es algo en lo que nacemos, no algo que fundamos”.

El capítol quart tracta la visió de l’esquerra, especialment el trànsit fet pel PSOE des de la defensa del dret d’autodeterminació per a les nacionalitats històriques a la posició actual on es defineix com l’únic partit capaç d’efectuar una vertebració real de l’estat espanyol, cosa que defineix a partir d’una certa mitificació no només del procés de transició sinó de les primeres legislatures de Govern que amb el procés d’europeització i modernització efectuen una certa refundació d’Espanya. Aquest projecte es fonamenta en una confrontació virulenta des d’un punt de vista ideològic envers els nacionalismes perifèrics, tot acaparant la idea de modernització, altres concepcions de l’estat apareixen com essencialment retrogrades. El cinquè veiem la visió d’Espanya des de la dreta pels autors sorprenentment lligades a unes concepcions historiogràfiques del tot superades, si alguna vegada han estat valides. Aquí introdueixen potser una de les tesis fonamentals del text quan parla de la perfecta simetria existent entre el nacionalisme espanyol de la dreta i els periférics: ambas partes consideran la identidad del otro como algo inventado y la suya como real. Ambas reinvindican continuidades étnico-culturales mas contradictorias que complementarias durante mil años o más. Ambas caracterizan su relación con su nación como patriotismo y acusan al otro de nacionalismo, un nacionalismo que es discriminatorio frente al caràcter integrador del correspondiente proyecto nacional. El capítol sisè tracta l’experiència històrica dels processos de nacionalització empresos pels governs catalans i bascos. El balanç fet d’aquest període ha estat positiu des del punt de vista dels esmentats govern perquè han consolidat una assumpció del seu discurs a una bona part de la societat, sense en cap cas però assolir un complet triomf. L’acceptació del catalanisme o el basquisme cultural no ha estat acompanyada d’un abandonament dels referents espanyols sinó d’un increment del sentiment de doble pertinença, paral·lelament en un altre resultat interessant, catalans i bascos, han estat definits cada cop més com els altres entorn dels quals es polaritza l’autèntica nació espanyola. El penúltim capítol reprèn molts del temes tractats tot estudiant la qüestió cabdal de la imatge exterior d’Espanya.

La conclusió final és que el debat entorn de la nació espanyol i més en concret de la plausibilitat de la nació de nacions ha estat desenvolupat des de la perspectiva d’un cert fracàs: la del nacionalisme espanyol, de dreta i d’esquerra, incapaç de definir un projecte polític comú, massa marcat per la seva por a enfrontar-se al passat i la dels governs nacionalistes de Catalunya i el país basc massa inclinats a desenvolupar un programa essencialment obsolet, perquè en un mon globalitzat l’eficàcia dels processos tradicionals de nacionalització de les masses ha de ser forçosament limitat. La conclusió final insisteix a la necessitat de buscar fórmules d’integració entre les diverses cultures espanyoles que eludeixin les històries construïdes des de les imaginacions dels nacionalismes enfrontats i també de la ignorància sistemàtica del passat, l’amnèsia voluntària. La tasca dels historiadors en aquest sentit és la més important. Però això és una de les coses que he aprés aquí. Un país capaç de fer cas i considerar els anàlisis crítics fets pels seus historiadors és un país que té futur. Un país on la intel·lectualitat es dedica a les tertúlies no pot passar de província.

Wight

La passejada que varem fer dissabte passat la Cristina i jo pel vessant més occidental de la illa de Wigth fou especialment memorable, perquè poques vegades en un sol dia hem tingut l’oportunitat de trobar tantes coses idiosincràticament angleses en tant poc temps. En primer lloc caminarem des de la badia de Freshwater fins a l’extrem occidental de la illa, tres roques blanques, la superfície de la illa és bàsicament guix, que per això reben el nom de The Needles. El camí abasta unes tres milles i transcorre per la vora d’una filera de penya-segats. Rep el nom de Tenysson trail, perquè el famós poeta tenia una casa a Freshwater i el costum de passejar-ho sovint. De fet, una creu de pedra el commemorà a mig camí. Vaig fruir especialment del camí amb l’espectacle del mar, colpejant els murs de pedra. La Cristina no tant, no acabava de creure’s la meva defensa del poder tonificant del vent, potser sí un xic fort, marí. Al costat de les roques hi ha restes d’una altra passió britànica: tot allò relacionat amb els temes militars. Hi rau un vell lloc d’artilleria que funcionà des de 1863 fins el 1954. Ha estat reconstruït i hom pot veure quina mena d’instal·lacions eren incloses en un complex d’aquestes característiques. El final de la bateria, no significà el final de la presència militar al lloc. Al seu costat es construí un complex en on es desenvoluparen les proves del programa aeronàutic anglès que acabà amb la crisi econòmica dels setanta. Els “black Knigth” i els “black arrow” foren provats i es començà a preparar el fet més gloriós de la història aeronàutica anglesa: el llançament mitjançant un projectil britànic d’un satèl·lit artificial només britànic, el Prosper, encara en òrbita tot i que fora d’us. Tot i que bona part del complex ha estat desmantellat encara es poden veure ben clarament les plataformes de llançament. Una milla a l’Oest hi ha l’alum Bay, una imponent paret rocosa amb una coloració peculiar. Allà trobem una altra cosa típicament anglesa, la tercera al costat dels paisatges marítims sublims i els forts militars: un parc d’atraccions al mig aparentment del no-res amb totes les diversions més o menys obligades en aquest casos. Encara restarem dos dies més a la illa, voltant-la amb el cotxe per fer-nos una idea. En general, semblava un lloc extremadament civilitzat, tranquil i plaent. Un lloc fonamentalment turístic adaptat al gust del públic anglès. Dues atraccions històriques em semblaren però de primer ordre. En primer lloc, les restes de la vila romana de Bradling on es conserven uns mosaics de l’època romana en un estat molt bo i produint una curiosa sensació d’incongruència, un mosaic no acaba de ser una idea a aquestes contrades, la segona atracció és l’Osborne House, la mansió on la reina Victòria s’hi estigué la major part del seu regnat. Segurament el testimoni més important d’una època que fou el moment més brillant de la història d’aquest país.

Guerra civil

The army had small inclination to the service of Ireland; a country barbarous, uncultivated and laid waste by massacres, and civil commotions: They had less inclination to disband, and to renounce that pay, which, having earned it through fatigues and dangers, they now purposed to enjoy in ease and tranquillity. And most of the officers, having risen from the dregs of the people, had no other prospect, if deprived of their commission, that that of returning to languish in their native poverty or obscurity.

These motives of interest acquired additional influence, and became more dangerous to the parliament, from the religious spirit, by which the army was universally actuated. Among the generality of men, educated in regular, civilized societies, the sentiments of shame, duty, honour, have considerable authority, and serve to counterbalance and direct the motives, derived from private advantage: But, by the predominance of enthusiasm among the parliamentary forces, these salutary principles lost their credit, and were regarded as mere human inventions, yea moral institutions, fitter for heathens that Christians. The saint, resigned over tot superior guidance, was at full liberty to gratify all his appetites, disguised under the appearance of pious zeal. And besides the strange corruptions engendered by this spirit, is eluded and loosened all the ties of morality, and gave entire scope, and even sanction, to the selfishness and ambition, which naturally adhere to the human mind

DAVID HUME, HISTORY OF ENGLAND (VOL. V, págs. 493-494)

La narració feta per Hume del començament de la segona guerra civil és un text poderós com a descripció del desencadenament d’una situació de deriva envers una completa anomia. De fet, mentre ho llegia em venia al cap la descripció feta per Tucídides de l’Atenes escindida socialment, pressionada pels espartans i en situació de larvada guerra civil que ens ofereix en una de les pàgines més magnifiques de la història de la guerra del Peloponès; un text que ben segur Hume coneixia molt bé. En tot cas hi ha una diferència important i potser significativa. A Tucidides les causes de l’anomia venen causades per una catàstrofe natural i un afluixament de les concepcions religioses tradicionals (dos fets òbviament connectats entre si) Pel contrari, per Hume, no és tant la pèrdua del vincles religiosos com la irracionalitat extrema dels nous vincles, la concepció puritana, la que ocasiona la crisis, l’entusiasme. (cosa que rellegint el quadern gris veig que també era un tema per Pla)

Pal Joey

El NFT dedica aquest mes a Frank Sinatra, (el dia 14 farà deu anys de la seva mort) incidint sobre tot als seus treballs com a actor a finals del cinquanta i començaments dels seixanta. Prescindeix per tant de la seva primera ètapa a la MGM, amb l’excepció de la crucial pel gènere musical On the town, i de totes les que va rodar amb la resta del Rat Pack a la mateixa època, generalment de poc interès. El que resta és un bon grapat de títols que serviren per definir una presència cinematogràfica especial, la d’un actor que per Frank Capra era el millor que havia tingut mai. De manera excepcionalment oportuna el cicle ha estat obert amb la projecció de Pal Joey, presentada per una professora de la London Metropol University, Karen Mc Nally. Pal Joey fou originalment una obra de teatre estrenada a Broadway a començament dels quaranta. El seu protagonista obtingué una gran èxit personal que entre altres coses es traduí en un contracte amb la MGM. El seu nom era Gene Kelly i durant molts anys semblava obligat pensar que la versió fílmica havia de comptar amb ell. Els drets de l’obra pertanyien a la Columbia que intentà rodar la versió fílmica amb Kelly i la seva estrella principal, Rita Hayworth en el paper de la jove protagonista. La MGM no accedí però a prestar Kelly. Finalment als cinquanta es rodà amb Sinatra després de considerar pel paper principal opcions com Jack Lemmon o Marlon Brando. Les seves acompanyants foren Kim Novak, llavors la nova estrella de Columbia i Rita Hayworth en el seu darrer paper per aquesta productora. Crec que tots els punts de vista l’elecció d’aquesta pel·lícula és del tot adient per obrir el cicle. És probablement la representació més arquetípica del personatge interpretat per Sinatra en aquesta època, tant pel que fa l’aspecte com el caràcter del seu personatge És sobre tot reveladora del seu especial tarannà que conjugava una barreja d’home dur i vulnerable simultàniament, del tot original. És interessant en aquest sentit imaginar el film amb Kelly o Brando de protagonistes i em sembla que en qualsevol cas la pel·lícula hagués estat menys interessant. Kelly o Brando fent de gigoló haguessin estat simplement gigolós, mentre que Sinatra és molt més ambigu tant com fa de bona com de mala persona. Pal Joey és una bona pel·lícula especialment a la seva primera hora, diria que la resolució del conflicte amorós és més fluixa, caracteritzada per una vivacitat en bona part proporcionada pel treball del protagonista. A tot això cal afegir una banda sonora amb algunes de les millors interpretacions d’un Sinatra que estava obrint la seva època daurada com a cantant. De fet alguns dels arranjaments creats per Nelson Riddle serien els que utilitzaria durant els anys següents, com la seva versió de The lady is a tramp. Pel que fa a les noies simplement dir que tot i que Rita Hayworth tingué d’entrada el paper més ingrat va deixar ben clar perquè ella és un mite eròtic de primer ordre. Malgrat la seva diferència d’edat, no tan gran com el film suggereix, la veritat és que Novak ho té difícil per rivalitzar amb ella.

Grècia

La setmana posterior a la presentació dels meus mèrits, probablement insuficients, per a ser catedràtic, vaig passar-la a Grècia. Tres dies a Atenes i després un periple pel Peloponès amb aturades a Epidaure, Micenas, Nauplia, Olimpia i Delfos. Era el meu primer viatge a aquest país, tot i que la meva estada a Sícilia també es pot comptar com un viatge a Grècia en el sentit més ampli del terme. El temps a Atenes se’m va quedar del tot curt i això indica que la ciutat no em va decebre en absolut, si és que té alguna mena de sentit pensar que un lloc on és emplaçat el Partenó pot ser decebedor. Anar a Grècia, suposo que d’alguna manera és necessàriament sempre tornar-hi. Al capdavall és el lloc on quasi totes les històries importants han estat inventades i es també el retrobament amb un Mediterrani que sense ser allò que devia haver estat ha mantingut el seu caràcter molt millor que les nostres desolades i assolades costes catalanes. Pels formats filosòficament com jo un viatge a Grècia és quasi indispensable d’alguna manera però finalment allò que hom troba a Grècia en molts sentits és ja l’Orient. Resultat menys paradoxal del que sembla i del tot grat pels que pensen que “moi, c’est l’autre”. Grècia és en qualsevol cas el lloc obligat per pensar pot ser no tant allò que som, com allò que ens hauria agradat ésser i que haguéssim pogut ésser. Això en el cas de sobreviure a l’experiència de conduir per les seves carreteres (varem veure un accident probablement mortal, però al final del viatge allò que ens sorprenia més és haver vist només un). En tot cas passar-se pel centre del mon és una oportunitat que no es pot deixar perdre. A la il·lustració una foto del centre del món.

The death of Mr. Lazarescu

El cinema romanès, del tot desconegut per mi fins fa uns mesos, és definitivament un fenomen a seguir. Fa pocs mesos parlàvem d’una pel·lícula d’aquest país, quatre mesos, tres setmanes i dos dies, que estava gaudint d’un bon èxit de públic i crítica als cines de Londres. Això em va motivar a buscar un altre pel·lícula d’aquelles contrades, the death of Mr. Lazarescu, dirigida per Cristi Puiu que obtingué el premi un certain regard del festival de Cannes. La història és ben senzilla, un home gran, solitari i bevedor comença a sentir-se malament, l’ajut dels seus veïns és insuficient i té que ser traslladat en una ambulància. A partir d’aquí comença un periple per diferents hospitals de Bucarest en una nit marcada per una accident d’autobús i la consegüent saturació d’aquests serveis. Durant el viatge veurem l’estat de mr. Lazarescu deteriorar-se i apropar-se al desenllaç anticipat pel títol de la pel·lícula. La pel·lícula sorprèn pel seu rigor narratiu i alhora la seva lleugeresa, cosa que ja varem comentar de la pel·lícula anterior. És una sàtira evident contra una concepció industrial i massiva de la medicina. És també i aquest és el seu millor punt, profundament humana. Lazarescu és un vell no gaire simpàtic, alcohòlic que d’alguna manera s’ha buscat la seva situació, com quasi tots els doctors que trobarà li recordaran, però això no vol dir en absolut que es mereixi. el seu calvari Els metges que apareixen tampoc són gaire simpàtics, malhumorats, superbs, sovint massa cínics, però difícilment se’ls pot considerar culpables de res. La camara de Puiu és prou objectiva com per mostrar que són també gents a les que s’exigeix viure situacions d’extrema tensió de manera quotidiana; un exercici permanent i agonístic d’autodefensa; finalment impotent enfront d’un sistema pervers que ha perdut del tot de vista quins són els seus objectius

Testing the echo

Testing the echo és el nom de l’obra que esta sent representada actualment al Trycicle, el teatre més proper al meu domicili i el més actiu possiblement des d’un punt de vista polític de la ciutat de Londres. L’obra ha estat escrita per David Edgar i representada per una companyia de vuit actors, out of joint, cadascun dels quals interpreta diferents papers. Dividida en seixanta-vuit escenes, l’esquema general consisteix en el seguiment d’un dels cursos d’ESOL destinat a impartir als vinguts de països llunyans unes nocions d’anglès i els coneixements necessaris per aprovar el test que et capacita per ser ciutadà britànic, aquesta idea “inventada” per certs polítics de l’estat espanyol i considerada per alguns com quasi indispensable. Les escenes són pinzellades ràpides sobre el desenvolupament del curs, escenes de les classes on es mostra la freqüent dificultat de convivència entre ètnies de vegades enfrontades i l’actitud benintencionada però condescendent del professorat, i quadres de la vida dels alumnes, generalment enfrontat a problemes i situacions que tenen poc a veure amb les qüestions tractades al test. En termes polítics em sembla que el problema plantejat per aquest cursos és clar i familiar per tots els que han llegit una mica Locke. Una societat que presenta com un dels seus valors fonamentals la tolerància està implícitament partint del fet de la seva superioritat, esdevenir ciutadà britànic és des d’aquest punt de vista una ascensió moral, aquesta consideració, òbviament, no pot ser fàcilment compartida per molts dels nouvinguts, rarament motivats en els seus desplaçaments per la superioritat de la cultura britànica. Igualment discutibles són els continguts de l’examen. Alguns, quina és la distància de la illa de nord a sud, difícilment van més enllà de la curiositat enciclopèdica. D’altres, els històrics, tot i tenir una intenció ben clara no van més enllà. El problema de la història és molt clar. Si es fa seriosament requereix molt temps i no és gens clar que sigui rendible políticament, si es treballa sobre allò del que parlen els interessats a la noció de “britishness” llavors esdevé propaganda d’un sistema mitològic que només pot convèncer als que d’entrada estan convençuts. La lògica de l’assimilació i la digestió no funciona en termes de política cultural. És banal i equivocat pensar que serem allò que érem. En tot cas l’obra és prou oberta com per què cadascú faci la seva pròpia reflexió i compleix amb escreix el seu propòsit de mantenir obert un debat necessari.

nacionalisme i memòria

Els demòcrates anglesos,els que posen a Anglaterra primer i no són de dretes ni esquerres sinó anglesos, comencen així el seu manifest electoral per les eleccions de demà:

We all remember a country we called home. A green and pleasant land that gave the world the english language, Democracy, the mother of the Parliaments and the Magna carta.

Vist des de fora el problema fonamental de tots el que diuen aquests senyors és prou clar: aquest país no ha existit mai. Els falla la memòria i aquesta és segurament una bona manera de definir que és qualsevol nacionalisme: un defalliment de la memòria. Potser per això es duen malament amb la filosofia que desconfia de les narracions del passat (altrament dit mites) i emfatitzà des del seu origen la importància d’usar bé la que en tenim, com recordaran tots els lectors del Menó. (coses de les que cal fer memòria. Només dues comunitats han tingut projectes per suprimir la filosofia a l’educació secundària: Catalunya i el país basc)